M'hi vaig refugiar en les paraules arran que marxessis. El dol conviu, encara, amb mi. De fet, mai no m'he plantejat superar-ho. Per què ho hauria de fer? Forma part de mi. Del meu dia a dia. El temps hi ha posat de la seva part. La vida, com tu bé deies, segueix endavant. És tant el que em fa recordar-te. Aquell Nostalgia que cantaves a la cuina, amb l'acompanyament d'aquell aparell que un bon dia vam comprar (que es feia dir mini-cadena), i del que els diumenges emanaven (entre molts d'altres) el Toda una vida de l'Antonio Machín, que al final fins i tot jo taral·lejava. T'agradava cantar i ho feies prou bé. I jo era feliç veient-te feliç, encara que la gran majoria de les lletres fossin tristes. Els boleros, ja ho tenen això. Res podia fer-me imaginar que desapareguessis de les nostres vides tan aviat. Res. Sempre és massa d'hora. I ara, quasi una dècada després, segueixo esgarrapant tots i cadascun dels records que et dibuixen: ...
