Petons d'una mare

M'hi vaig refugiar en les paraules arran que marxessis. El dol conviu, encara, amb mi. De fet, mai no m'he plantejat superar-ho. Per què ho hauria de fer? Forma part de mi. Del meu dia a dia. El temps hi ha posat de la seva part. La vida, com tu bé deies, segueix endavant.

És tant el que em fa recordar-te. Aquell Nostalgia que cantaves a la cuina, amb l'acompanyament d'aquell aparell que un bon dia vam comprar (que es feia dir mini-cadena), i del que els diumenges emanaven (entre molts d'altres) el Toda una vida de l'Antonio Machín, que al final fins i tot jo taral·lejava. T'agradava cantar i ho feies prou bé. I jo era feliç veient-te feliç, encara que la gran majoria de les lletres fossin tristes. Els boleros, ja ho tenen això.

Res podia fer-me imaginar que desapareguessis de les nostres vides tan aviat. Res. Sempre és massa d'hora. I ara, quasi una dècada després, segueixo esgarrapant tots i cadascun dels records que et dibuixen: la manta groga, el gessamí de cada primavera, el retall del cordill de la bata, la planta que em (re)miro (i que em vas regalar tot i saber que no hi tinc gaire mà, però que tant m'agraden), els entrepans i alguna coseta més... que em duies d'amagat a l'hospital, aquell sempre “primer vosaltres i després jo”... No acabaria mai. Tot un mar de detalls d'un amor que em cala els ossos. I que mai no oblida que no hi ha dia que dins meu la teva veu no m'entoni amb tendresa petons d'una mare lo més gran del món.


Anna Molina

                                                             Fotografia: Ramon Urgell

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Vull creure que ens en sortirem

Catifes de llum