Preludi Poètic

L'hivern entra per la porta de casa. Sigil·lós, tímid, prudent. Un any més ens ve a veure per recordar-nos la felicitat eterna. I jo el deixo passar i el convido a estar-s'hi unes hores. Duu la pluja a la pell, encara. I el seu rostre és un cadenat de seqüències d’entranyables vivències de fa cinc, deu i fins a vint anys enrere.   Parlem una estona i li assenyalo l'arbre podat que encara arrela, les fotografies que em somriuen des del prestatge i les fulles per escombrar del darrer badall de tardor. I li parlo d'aquest deixar anar que a poc a poc sé que va succeint. I d'aquest obrir-se camí. Dels moments que escric per no oblidar cap detall. Dels sentiments que em supuren per arreu.   I ell, m'escolta com mai. Arriba l'hora del dinar i parem taula també per a ell. Un any més les veurà, il·lusionades, esbufegar les espelmes damunt el pastís, i quan els seus ulls es tanquin per demanar un desig, jo donaré les gràcies per tant d'amor infinit.   

Visito el petit far des d'on reconstrueixo els somnis trencats i les falses promeses.   -M'hi sento bé-.   A prop seu estenc al sol cada tristesa meva.   -Et trobo a faltar-.   Avui no és un dia com qualsevol altre. No afloren els versos, però crec escoltar-me i encara em sento prou forta, malgrat aquesta permanent melangia.   Anna Molina      Fotografia: Ramon Urgell  

Dins meu, he trobat una petita cambra i una finestra sense sol, a tocar d’un pati d’alegres geranis i lliris blancs. I dins de la cambra, un vell armari amb calaixos a mig tancar, plens de records plegats l’un sobre l’altre. Les parets, folrades amb la febre dels primers anys i tot d’amor escampat en l’aire.   També, un diari escrit de preguntes que mai no vaig arribar a fer-me, moments que mai no vaig poder concebre. I aquella olor de vida a cada racó. I la tendresa de les seves mans acotxant-me amb un dolç xiuxiueig a cau d’orella, vorejant el bell atzur del nostre petit tros de mar.     Anna Molina     Fotografia: Ramon Urgell

Les pors -que de vegades hi són- no són pas inventades. Ni tan sols tinc massa clar per què hi són. Potser només siguin producte del temps que ens ha tocat de viure. El cas és que se'm presenten per sorpresa com el vent d'una tarda de novembre i em qüestiono si tenir-les no estigui del tot tan malament. Algú em va dir un dia que si somiaves coses dolentes podia estar tranquil·la perquè el que fos que somiés no em passaria. Mai no m'he parat a pensar la de coses que hauria volgut somiar perquè no esdevinguessin una realitat, però una cosa sí que sé segur i és que algunes no em cal pensar-les. Les imagino fins a arribar a veure-les. Les tinc molt presents, cada dia.  Aquesta nit si somio i les pors hi tornen, demà quan em desperti palparé el teu cos i sentiré la presència d'un cel viu que s'escolarà per la finestra i llavors, respiraré fons. I em farà feliç saber que tot és al mateix lloc. Que tots hi sou. Jo també. Duré el cafè i la llet als fogons i m'en

La pluja del darrer dia refreda els carrers escalfats pel sol. Les teules, lluents, fan de mirall a les aigües del port.   El moll tintineig harmonitza amb el grinyol de les rodes, embadalides amb el bell esclat de les gotes.   Les façanes de colors són l'estampa inamovible d'un llarg viatge en el temps.   De sobte, un aire fresc es va llevant al ressò de les campanes. És diumenge, soc lluny de tu i segueix plovent a Nyhavn.   Anna Molina Fotografia: Ramon Urgell