Per si em vens a veure

Les pors -que de vegades hi són- no són pas inventades. Ni tan sols tinc massa clar per què hi són. Potser només siguin producte del temps que ens ha tocat de viure. El cas és que se'm presenten per sorpresa com el vent d'una tarda de novembre i em qüestiono si tenir-les no estigui del tot tan malament.

Algú em va dir un dia que si somiaves coses dolentes podia estar tranquil·la perquè el que fos que somiés no em passaria. Mai no m'he parat a pensar la de coses que hauria volgut somiar perquè no esdevinguessin una realitat, però una cosa sí que sé segur i és que algunes no em cal pensar-les. Les imagino fins a arribar a veure-les. Les tinc molt presents, cada dia. 

Aquesta nit si somio i les pors hi tornen, demà quan em desperti palparé el teu cos i sentiré la presència d'un cel viu que s'escolarà per la finestra i llavors, respiraré fons. I em farà feliç saber que tot és al mateix lloc. Que tots hi sou. Jo també. Duré el cafè i la llet als fogons i m'endreçaré un poc els cabells. Faré un cop d'ull per la finestra i comprovaré que algunes fulles encara es resisteixen a caure del tot. Recordaré que no he d'anar a treballar i m'alegrarà pensar que no hi ha pressa. Apartaré de mi les angoixes i els malsons i m'arraparé ben fort a la branca de l'arbre -com les fulles que veig encara per la finestra- i  et pensaré com si fos ahir. Més tard, endreçaré la casa per si em vens a veure. 


Anna Molina

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Quan tu hi ets

Emprendre el vol

Diable sóc i seré