L'endemà de la tempesa

 

Plouen vidres
als carrerons de l'ànima.

“Furt”, Non si male nunc, Sònia Moll


S'ha esquerdat el càntir, s'ha fet miques,
com quan plou amb força, com amb ràbia,
com quan el cap explota perquè ja no pot
més, ple a vessar de pensaments asfixiants
i pors silenciades.
 
S'ha esquerdat el cel ple de núvols, els ulls
atemorits han vist parpellejar rampells de
llum i eriçar-se'm el neguit amb la veu forta
dels trons i dels llamps i m'ha semblat
-però no- com si de cop tot s'acabés,
com si el mar engolís tota la sorra.
 
S'han esquerdat l'agost, la xafogor i la llum
inesgotable, l'estranyesa d'un estiu d'un no
saber ben bé què, d'un dir adéu a l'amic amb
el cor escanyat, d'un escriure a dins meu per
retenir les paraules que mai no podré dir.
 
L'endemà de la tempesta feia olor a terra
mullada i l'aire de mar entrava per la finestra.

 

Anna Molina



                                                           Fotografia: Ramon Urgell























Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Vull creure que ens en sortirem

Petons d'una mare

Catifes de llum