Retenir-ho per sempre

I allà hi eren. Amuntegats, a dins d’aquell petit pot de vidre tan fràgil. Me’ls vaig quedar mirant com qui mira un tresor i de cop em va semblar com si ells, aquells màgics “ulls de sirena”, em retornessin la mirada. El silenci va ser el nostre gran aliat. Així de senzill i tendre, com ho són les coses realment importants. Aquell collage perfumat d’ocres, nacrats, blancs lluminosos, em va rememorar la salabror coent als ulls i la sorra adherida a la pell, i les onades, arrupint-me per dins i per fora.

Mai l’ahir havia estat tan viu. I tornar a ser-hi amb l’ànima, calada fins als ossos d’aquella nena que encara avui es capbussa mirant de trobar peixets de colors. I que no et calgui res més, llevat de poder retenir-ho per sempre.

 

Anna Molina