Quan tot això s'acabi, que segur que s'acabarà, t'aniré a veure i et diré quant t'he trobat a faltar. Aquests dies de reclusió, estic intentant seguir el ritual d'obrir la finestra i empassar-me tot l'aire que puc, amb la mateixa passió desmesurada que em provoca sentir tan a prop els seus cossos. I m'adono que respirar tampoc no és gratuït. Aixeco la mirada i un gris esmorteït m'encomana d'aquesta irrealitat que estem vivint. Talment com si es tractés d'una pel·lícula, i et morissis de ganes d'arribar al seu final feliç. Avui el món no gira. S'ha encastat contra les roques de l'enemic. Però els horitzons persisteixen positius i ara ens fan prioritzar, renunciar, i fins i tot redescobrir valors que potser havien quedat difuminats: el de la paciència, la llibertat, l'empatia... Quan tot això s'acabi, que segur que s'acabarà, t'aniré a veure i et diré quant t'he trobat a faltar. Mentre no arribi aq...