L'endemà de la tempesa
Plouen vidres als carrerons de l'ànima. “Furt”, Non si male nunc, Sònia Moll S'ha esquerdat el càntir, s'ha fet miques, com quan plou amb força, com amb ràbia, com quan el cap explota perquè ja no pot més, ple a vessar de pensaments asfixiants i pors silenciades. S'ha esquerdat el cel ple de núvols, els ulls atemorits han vist parpellejar rampells de llum i eriçar-se'm el neguit amb la veu forta dels trons i dels llamps i m'ha semblat -però no- com si de cop tot s'acabés, com si el mar engolís tota la sorra. S'han esquerdat l'agost, la xafogor i la llum inesgotable, l'estranyesa d'un estiu d'un no saber ben bé què, d'un dir adéu a l'amic amb el cor escanyat, d'un escriure a dins meu per retenir les paraules que mai no podré dir. L'endemà de la tempesta feia olor a terra mullada i l'aire de mar entrava per la finestra. Anna Molina ...