Preludi Poètic

  Parla'm del que farem i del que no, dels dies sense horaris ni presses, dels colors dels llocs que veurem i dels seus contrastos, del paisatge, del que no llegeixen els meus ulls. Digues-m'ho avui que soc rovell d'heura que m'atrapa el cos i em fa un nus a l'estómac, em prem el pit amb força i em trepa pels canells d'arestes hostils, resignades a aquests brots de dolor que s'amanseixen quan veig volar papallones a ran de cel.   Anna Molina                                                         Fotografia: Ramon Urgell

  Plouen vidres als carrerons de l'ànima. “Furt”, Non si male nunc, Sònia Moll S'ha esquerdat el càntir, s'ha fet miques, com quan plou amb força, com amb ràbia, com quan el cap explota perquè ja no pot més, ple a vessar de pensaments asfixiants i pors silenciades.   S'ha esquerdat el cel ple de núvols, els ulls atemorits han vist parpellejar rampells de llum i eriçar-se'm el neguit amb la veu forta dels trons i dels llamps i m'ha semblat -però no- com si de cop tot s'acabés, com si el mar engolís tota la sorra.   S'han esquerdat l'agost, la xafogor i la llum inesgotable, l'estranyesa d'un estiu d'un no saber ben bé què, d'un dir adéu a l'amic amb el cor escanyat, d'un escriure a dins meu per retenir les paraules que mai no podré dir.   L'endemà de la tempesta feia olor a terra mullada i l'aire de mar entrava per la finestra.   Anna Molina                          

  Ho escriuré i així em resultarà més fàcil, que les flors també somriuen després de la tempesta, -que l'amor creix- et dic i és l'horitzó més infinit on m'hi perdo quan no tinc el mar a prop. No sabria dir-t'ho d'una altra manera, que m'enamoren les paraules que creixen vora els marges, allà on quasi ningú les veu, i que em sembla com si m'esperessin per arropar-les, quan soc jo la que les busco pertot arreu per reomplir els descosits que em deixen l'ànima al descobert, tal qual és, tan plena d'absències. Ho escriuré i serà etern com tu. Anna Molina   Fotografia: Roser Urgell