Preludi Poètic

L'hivern entra per la porta de casa. Sigil·lós, tímid, prudent. Un any més ens ve a veure per recordar-nos la felicitat eterna. I jo el deixo passar i el convido a estar-s'hi unes hores. Duu la pluja a la pell, encara. I el seu rostre és un cadenat de seqüències d’entranyables vivències de fa cinc, deu i fins a vint anys enrere.   Parlem una estona i li assenyalo l'arbre podat que encara arrela, les fotografies que em somriuen des del prestatge i les fulles per escombrar del darrer badall de tardor. I li parlo d'aquest deixar anar que a poc a poc sé que va succeint. I d'aquest obrir-se camí. Dels moments que escric per no oblidar cap detall. Dels sentiments que em supuren per arreu.   I ell, m'escolta com mai. Arriba l'hora del dinar i parem taula també per a ell. Un any més les veurà, il·lusionades, esbufegar les espelmes damunt el pastís, i quan els seus ulls es tanquin per demanar un desig, jo donaré les gràcies per tant d'amor infinit.    ...

Visito el petit far des d'on reconstrueixo els somnis trencats i les falses promeses.   -M'hi sento bé-.   A prop seu estenc al sol cada tristesa meva.   -Et trobo a faltar-.   Avui no és un dia com qualsevol altre. No afloren els versos, però crec escoltar-me i encara em sento prou forta, malgrat aquesta permanent melangia.   Anna Molina      Fotografia: Ramon Urgell  

Dins meu, he trobat una petita cambra i una finestra sense sol, a tocar d’un pati d’alegres geranis i lliris blancs. I dins de la cambra, un vell armari amb calaixos a mig tancar, plens de records plegats l’un sobre l’altre. Les parets, folrades amb la febre dels primers anys i tot d’amor escampat en l’aire.   També, un diari escrit de preguntes que mai no vaig arribar a fer-me, moments que mai no vaig poder concebre. I aquella olor de vida a cada racó. I la tendresa de les seves mans acotxant-me amb un dolç xiuxiueig a cau d’orella, vorejant el bell atzur del nostre petit tros de mar.     Anna Molina     Fotografia: Ramon Urgell