Tant d'amor infinit

L'hivern entra per la porta de casa. Sigil·lós, tímid, prudent. Un any més ens ve a veure per recordar-nos la felicitat eterna. I jo el deixo passar i el convido a estar-s'hi unes hores. Duu la pluja a la pell, encara. I el seu rostre és un cadenat de seqüències d’entranyables vivències de fa cinc, deu i fins a vint anys enrere.
 
Parlem una estona i li assenyalo l'arbre podat que encara arrela, les fotografies que em somriuen des del prestatge i les fulles per escombrar del darrer badall de tardor. I li parlo d'aquest deixar anar que a poc a poc sé que va succeint. I d'aquest obrir-se camí. Dels moments que escric per no oblidar cap detall. Dels sentiments que em supuren per arreu.
 
I ell, m'escolta com mai. Arriba l'hora del dinar i parem taula també per a ell. Un any més les veurà, il·lusionades, esbufegar les espelmes damunt el pastís, i quan els seus ulls es tanquin per demanar un desig, jo donaré les gràcies per tant d'amor infinit. 
 
 
Anna Molina

 

 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Quan tu hi ets

Emprendre el vol

Diable sóc i seré