Tant d'amor infinit

L'hivern entra per la porta de casa. Sigil·lós, tímid, prudent. Un any més ens ve a veure per recordar-nos la felicitat eterna. I jo el deixo passar i el convido a estar-s'hi unes hores. Duu la pluja a la pell, encara. I el seu rostre és un cadenat de seqüències d’entranyables vivències de fa cinc, deu i fins a vint anys enrere.
 
Parlem una estona i li assenyalo l'arbre podat que encara arrela, les fotografies que em somriuen des del prestatge i les fulles per escombrar del darrer badall de tardor. I li parlo d'aquest deixar anar que a poc a poc sé que va succeint. I d'aquest obrir-se camí. Dels moments que escric per no oblidar cap detall. Dels sentiments que em supuren per arreu.
 
I ell, m'escolta com mai. Arriba l'hora del dinar i parem taula també per a ell. Un any més les veurà, il·lusionades, esbufegar les espelmes damunt el pastís, i quan els seus ulls es tanquin per demanar un desig, jo donaré les gràcies per tant d'amor infinit. 
 
 
Anna Molina

 

 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Començar de nou

A cinc-cents quilòmetres

Tot esdevé veritat