Avui, per fi, he tornat a escriure

Fa bastant temps que no em venen versos als llavis ni em floreixen paraules als dits de les mans. De tant en tant, acostuma a passar-m'hi. Pot i no haver-hi un motiu o puc haver-me instal·lat en el silenci dels mots. Què més dona, si al final acabo tornant-hi. I un dia com avui, 31 d'octubre, ha tornat a succeir: la petita i tendra veu ha tornat a esclatar. Avui, per fi, he tornat a escriure.

Aquesta tarda hi hem anat. Sovint necessito envoltar-me de la pau i la calma de la natura. A la vinya nova hem vist els primers gotims de raïm, menuts, vius, impregnats del color d'una tardor que des de fa quinze anys em recorda que ja no hi és, traficant per entremig dels ceps o arrencant males herbes. La tardor que em recorda que fa quinze anys que ella tampoc hi és.

I sí, avui he tornat a sentir aquella necessitat d'escriure. Avui, un any més -i ja en van quinze- que em llevo amb aquell enyor arraulit en el refugi més pregó del cor, i que com en el vers de la Sònia Moll, sento que -em- "plouen vidres als carrerons de l'ànima".

També avui, hem tornat a anar al cementiri. Hem netejat els nínxols i posat flors noves. I he tornat a pensar en la fragilitat de la vida. En la seva intensitat. En la seva inquietant bellesa. I allà percebo també els vostres somriures i la vostra presència, la que avui i des de fa quinze anys no ens ha abandonat mai. La que ens esperona a continuar endavant, malgrat tot. La que ens dona ales per sobreviure als dies foscos. La que ens empeny a perseguir il·lusions i somnis. La que cada dia ens omple els ulls d'una llum viva, intensa, com la dels gotims de raïm acabats de néixer. La que m'ha empès, una vegada més, a escriure.