Preludi Poètic

Fes-ne dolç tapís de l'amargura que perviu. Mira'm les mans com s'enyoren de tu, observant com desclou la teva pell, suau tessitura que me n'impregna. Sobrevisc al deliri que se'm desperta quan no hi ets, i un cop s'enceta l'esclat del teu cos s'apaivaguen les emocions. M'aferro a tu fins al mai. Anna Molina                                                              Fotografia: Ramon Urgell

Ha estat plovent tot el dia. Fins i tot, els gats ploraven. No sabria dir ben bé el perquè. I tot ha quedat xop d'aigua neta. Per moments, sembla que els esforços minvin, i és quan els recordes a través dels petits requadres de la pantalla tàctil. I et fa molt de bé. L'altra nit vam riure una estona. Com sempre. Amb prou feines ens enteníem, però rèiem.  S'enyoren, els amics. I està bé saber que compten amb tu. I tu amb ells. I és que l'amistat neix i creix, i de cop ja hi és a la teva vida. I et plany la distància que queda d'aquelles desenfadades hores d'alegria. D'un deixar-se dur pels bons moments. Aquella franja estreta on només hi té cabuda la felicitat d'uns instants. I si calen unes llàgrimes, també. Un compartir. Un no pensar en el que vindrà. En un no-res inesperat que pugui adormir-ho tot. I tot i amb aquest desgavell, l'amor i l'amistat sobreviuen. I encara sort. I et ve tan de gust aquella grata sensació de sentir-los a ...

Fa dies que no escric en el calendari que hi tenim a la cuina. Les fines ratlles dibuixades al dessota de cada número són pràcticament buides. Els dilluns es miren als dimarts, i així els uns als altres. Estranyats com jo, no entenen tant de silenci. Potser sigui que els seus predecessors varen estar massa replets de notes i aquests, no s'ho acabin de creure. Que ni poc ni passa. Potser que les coses que planifiquem ens facin sentir una mica més vius. Fa dies que entre les vuit i les vuit, em pregunto si tot això haurà servit d'alguna cosa. Fa dies que el temps s'ha fet bombolla menuda per on veig deambular la vida. I m'emociona el sol fet de pensar en les il·lusions plantades a la terra humida de l'enorme test de fang que hi ha al pati de casa. Entre desig i desig, desitjo com mai un maig d'esperança. I un juny. I un sempre més de poesia, com la d'Aute, que “Jamás miro el reloj. Que nunca dice adiós. Solo hasta mañana.” Anna Mol...

S'ha ensorrat allò que ens semblà que era nostre. Ens ha girat l'esquena i urgit a escoltar la por. Rere un tel de melangia, no immune a les ferides, s'ha anat ponent el sol. Ens caldrà no oblidar, i abans que tot quedi enrere, caminarem de nou a través dels nostres dies. Tornarà l'alegre llum. Anna Molina                                                              Fotografia: Ramon Urgell

M'arriben els primers aplaudiments. Ja són les vuit. Com cada tarda, sortim al portal de casa. Ja en són unes quantes. Agafo una jaqueta i me la poso a corre-cuita. I allà hi són. Veig les seves cares. Les dels meus veïns. I em reconforta. Poc després alço la mirada cap al cel, d'un blau intens de pau (i em dic què en sóc d'afortunada de poder fer-ho). Des del canvi d'hora, la llum de les tardes s'allarga en un gest generós i això fa que es pugui apreciar molt millor la seva bellesa. El so dels nostres palmells s'acobla amb el dels veïns dels carrers propers, amb el dels qui són a dins de casa i aplaudeixen, també, des del cor. Amb el dels de tots els carrers del poble. I amb els de tot un món consternat. Un món que viu confinat. A molts d'ells no els puc veure, però els tinc presents i me'n faig càrrec del seu patiment, de les seves pors, de les seves preguntes incontestables, i m'adono que no són gens diferents a les meves. Seg...

Són dies difícils que ploren l'angoixa d'allò tan incert, que se'ns duu al límit. Dies de reflexió que acampen cadascun dels silencis, de portes endins. Són dies difícils. Dies però, d'anar-hi junts amb cada gest, amb cada mica de tot que ens enforteix poc a poc, obrint-nos camí amb el més i millor de nosaltres. Anna Molina                                                              Fotografia: Ramon Urgell