Preludi Poètic

Les cases romanien quietes. Intactes els seus rostres malgrat el vaivé de l’aigua. Les nostres petjades quedaven enrere dins del suau gemegar de la muntanya. Tot s’assemblava tant a això nostre, tan arrelat i profund.   Anna Molina     Fotografia: Ramon Urgell  

La tarda és ara un pensament que es deixa dur lentament com la tardor damunt l’aigua, com un bell reflex que flueix tendrament dins dels meus ulls. I el teu somriure una flama viva, encesa, a cinc-cents quilòmetres de distància.   Anna Molina      Fotografia: Ramon Urgell  

És novembre encara en els teus ulls en aquesta gèlida tarda que traspassa les despulles d’abric d’un tel rogenc. Veient-te, puc sentir com batega la terra i sento també, que tot esdevé veritat en aquest bellíssim però curt espai de temps d’un viure tan intens i alhora tan fràgil.   Anna Molina                  Fotografia: Ramon Urgell    

La bellesa són els petits instants que arriben i se'n van, però que sempre ens queda la seva essència, alegre i lliure com el vol d'un ocell. La bellesa ets tu i tot el que em fa pensar-t'hi, els petits detalls que compartim quan el sol es lleva i la lluna se l'endú, les converses a taula quan encara ens queden coses per dir i el temps i la feina a fer ens esperen, impacients, al revolt de l'escala. El cafè fumejant i l'olor escampant-se pertot, els plats a l'aigüera i de fons algú que pregona el que passa al món. La vida s'entén per arreu. I tu hi ets amb mi en la immediatesa dels petits moments que arriben i se'n van, que s'esvaeixen, que ens deixen aquell regust tan dolç de la seva sublim bellesa. De la mel als llavis. De tot allò etern.   Anna Molina          

Llarg és el camí que debades voldria allunyar-me de tu. Fred com la mirada que es desglaça quan no et veig, com ho fa aquest cor que el fang ha endurit i que tot i la seva fragilitat no ha deixat mai de bategar.   Anna Molina      Fotografia: Ramon Urgell

Veig en el teu somriure alguna cosa que no veig enlloc més, que em transmet un llenguatge de silencis que m’arriba allà on no ho fa cap altre mot.   En ell hi veig tot un cel d’estels encesos, immers en un somni inacabable, un refugi de pau on viure, un paradís on perdre’m.   Anna Molina  Fotografia: Ramon Urgell  

Potser perquè vaig néixer amb la remor del mar em cou la sal a la sang i encara em dol tot allò que duc a dins.   Potser per això crec en la tendresa de la brisa que humiteja el gran desert que m'envaeix quan no et tinc.   Potser perquè vaig créixer amb tu, torno a ser estiu. Anna Molina   Fotografia: Ramon Urgell  

I allà hi eren. Amuntegats, a dins d’aquell petit pot de vidre tan fràgil. Me’ls vaig quedar mirant com qui mira un tresor i de cop em va semblar com si ells, aquells màgics “ulls de sirena”, em retornessin la mirada. El silenci va ser el nostre gran aliat. Així de senzill i tendre, com ho són les coses realment importants. Aquell collage perfumat d’ocres, nacrats, blancs lluminosos, em va rememorar la salabror coent als ulls i la sorra adherida a la pell, i les onades, arrupint-me per dins i per fora. Mai l’ahir havia estat tan viu. I tornar a ser-hi amb l’ànima, calada fins als ossos d’aquella nena que encara avui es capbussa mirant de trobar peixets de colors. I que no et calgui res més, llevat de poder retenir-ho per sempre.   Anna Molina    

Dec l’alegria al despertar d’un somni d’aigua, a l’esperit d’un somriure profund, al gaudi de tot aquest encís, mantell de pau diàfan, i d’un argentat silent.   Anna Molina     Fotografia: Irene Urgell             

Que bé tenir-nos a la intempèrie d'aquest món irreal. Que bé la vida i que bé viure-la. Trencar mil aigües per nedar amb tu i palpar el teu batec arran de l'úter.   Que bé l'efluvi del mar i perdre'ns la mirada en el contorn de les ones. Que bé palpar-nos, tocar de peus a terra i somiar sols un poquet i desar els perquès al forat escorredís de les butxaques.   Que bé tenir-nos i que bé abraçar-nos com si fos el minut final                         i tot el que ens quedés fos aquest tocar de pell, aquest tenir-nos.     Anna Molina   Fotografia: Ramon Urgell  

He viscut enrocada massa temps, qüestionant-me en excés cada coma, cada paraula escrita del revés. puc sentir encara la molsa adherida al meu cos, calant-me de fred per dins. puc sentir també el desgast punyent d’un dia sí i un altre també.   Però ara és temps de fluir, de ser vent que empeny, que arrossega les meves passes. I a mig camí d’aquest desfer-me’n, deixar-me endur, començar de nou.     Anna Molina  Fotografia: Roser Urgell