Preludi Poètic

Obro l'armari i els colors m'inunden. Els blaus sempre hi predominen, potser per allò d'haver viscut tant temps amb el mar fregant-me el capçal del llit. D'altres, fa dies que m'esperen. No sé què ho fa que sovint un parell de pantalons i de jerseis acabin convertint-se en assidus meus. Potser la mandra, potser la rutina. El cas és que avui tocava anar d'estrena i si us he de dir la veritat, m'he agradat i tot. Vestir-me des de dins, sota la pell, allà on les textures encara ploren d'enyor o d'alegria. On el fred de l'hivern és més fred. I on la nuesa és el vers més pur. Avui m'he vestit de llum. La primavera m'ha convidat a esclatar amb ella.    Anna Molina  

Quieta, al teu damunt, resseguint-te amb el tou dels dits de les mans. La pell damunt la pell, que escolta i acompanya, que no jutja ni ofèn, que tan sols estima, que hi és i prou.   Anna Molina   Fotografia: Roser Urgell    

Com si fossis aquí i aquest temps, enrarit, no hagués existit, te’m fas present en qualsevol moment del dia i ho fas tot tan senzill, valuós com l’aire que em cal quan els dies m’esgarrapen.   Amb tu la llum del camí no té cancell que pugui mai cloure ni oblidar una flor tan bonica.   Anna Molina     Fotografia: Ramon Urgell

Quan hi ha dolor cou la distància i l'aire em pesa a l'esquena, oprimint-me. Es fa fonedissa la sorra al damunt dels verds, i els ceps són laberints de rems que voguen.   Quan hi ha dolor, voldria fer-me soca,   Ser la teva branca.     Anna Molina  Fotografia: Ramon Urgell

Un dia no massa llunyà tinc pensat fer-me un petit hort on pugui llaurar la tendresa. On les paraules creixin dedins, renaixent-ne llavors d’esperança.   I quan la terra sigui buida de versos que hauran marcit, la vessaré una i altra vegada amb el teu somriure que és pertot i és per a mi, plenitud de vida.     Anna Molina     Fotografia: Roser Urgell  

Sota les runes d’aquest temple esblanqueït hi ha les restes d’un mar de núvols fet trencadissa, un temps on poder viatjar en qualsevol moment del dia, un retorn persuasiu, una gàbia sempre oberta i algun que altre naufragi per aigües incertes. A les seves entranyes ja ningú no atura el fred rellotge encallat en la seva pròpia sorra, amb tot de paraules sepultades de pols esbargida per les esquerdes més profundes. A fora fa un vent estrany que fa volar els pensaments. I una carícia arriba com aigua beneïda i s’escampa, tendrament, pels ciments que sostenen tota una vida que acaba ressorgint sempre, entossudida, de sota les runes.   Anna Molina  

El dia ja comença a clarejar ben d’hora. M’agrada l’agradable sensació del seu blau al meu damunt. La seva essència càlida, serena, em referma el sentit de les coses. És com si l’entorn i jo despertéssim d’un somni abaltit.   Mudo el pas percebent-me des de la més fonda llunyania, que amb un fil de veu em suplica abraçar-me amb fermesa al sopluig de l’instant i que la vida esdevingui així, encara que sigui   només a estones.     Anna Molina         Fotografia: Roser Urgell

Queda't aquí, a mig camí de la conversa, queda't entre línies i després dels punts i a part, quan dic no però voldria dir que sí.   Queda't amb mi, la llenya crema al foc i a fora els fanals són la llum que adorm el dia i tu, la mar plana que desperta com un somni avesat a mi.   Anna Molina      Fotografia: Ramon Urgell  

De cop la nit s’esquerda com la paret cada cop menys blanca que hi tinc al meu davant. Com ella, va caient a pedaços xics la capa que la tenyeix a ulls de la flor d’aire. Un esglai tan profund com l’eco que retruny de lluny m’immobilitza encara ara i cridaria, però no. I ploraria, però sí. I acabo fent-ho. I no passa res.   Costa d’acceptar tot aquest dolor que envolta l’ara. Allò que està succeint. Allò que ens passa a la vida. I et poses música arreu per evadir una realitat que no s’esmuny. I ja de nit deixes caure el cos damunt el matalàs i els ossos de l’esquena t’ho agraeixen i et deixes consolar pel vell mantra que et diu: “demà tot es veurà un poquet diferent”.   Sé prou bé que el camí és dur de fer. Ho sabem. Algú em va dir que a la vida res no seria fàcil. I no em va dir pas cap mentida. I reculls les pedres del camí per no tornar a ensopegar-les, i mentre intentes treure’n algun profit de tot aquest enrenou, sents unes ganes esbojarrades de deixar anar t’estimos a doj

D'un temps cap aquí no fa pas cara de febrer. I del gener, ja gairebé ningú en parla. El fred s'amaga vergonyós rere els pàmpols desfets, i el sol del matí despulla encara amb tacte el gebre de la nit.   Ningú ho diria que som a l'hivern, llevat del vol curt i ras d'aquest cel que respon els meus dubtes, i que amb la boca petita m'anuncia el dolç comiat   dels estornells.     Anna Molina   Fotografia: Ramon Urgell