Preludi Poètic

Veig en el teu somriure alguna cosa que no veig enlloc més, que em transmet un llenguatge de silencis que m’arriba allà on no ho fa cap altre mot.   En ell hi veig tot un cel d’estels encesos, immers en un somni inacabable, un refugi de pau on viure, un paradís on perdre’m.   Anna Molina  Fotografia: Ramon Urgell  

Potser perquè vaig néixer amb la remor del mar em cou la sal a la sang i encara em dol tot allò que duc a dins.   Potser per això crec en la tendresa de la brisa que humiteja el gran desert que m'envaeix quan no et tinc.   Potser perquè vaig créixer amb tu, torno a ser estiu. Anna Molina   Fotografia: Ramon Urgell  

I allà hi eren. Amuntegats, a dins d’aquell petit pot de vidre tan fràgil. Me’ls vaig quedar mirant com qui mira un tresor i de cop em va semblar com si ells, aquells màgics “ulls de sirena”, em retornessin la mirada. El silenci va ser el nostre gran aliat. Així de senzill i tendre, com ho són les coses realment importants. Aquell collage perfumat d’ocres, nacrats, blancs lluminosos, em va rememorar la salabror coent als ulls i la sorra adherida a la pell, i les onades, arrupint-me per dins i per fora. Mai l’ahir havia estat tan viu. I tornar a ser-hi amb l’ànima, calada fins als ossos d’aquella nena que encara avui es capbussa mirant de trobar peixets de colors. I que no et calgui res més, llevat de poder retenir-ho per sempre.   Anna Molina    

Dec l’alegria al despertar d’un somni d’aigua, a l’esperit d’un somriure profund, al gaudi de tot aquest encís, mantell de pau diàfan, i d’un argentat silent.   Anna Molina     Fotografia: Irene Urgell             

Que bé tenir-nos a la intempèrie d'aquest món irreal. Que bé la vida i que bé viure-la. Trencar mil aigües per nedar amb tu i palpar el teu batec arran de l'úter.   Que bé l'efluvi del mar i perdre'ns la mirada en el contorn de les ones. Que bé palpar-nos, tocar de peus a terra i somiar sols un poquet i desar els perquès al forat escorredís de les butxaques.   Que bé tenir-nos i que bé abraçar-nos com si fos el minut final                         i tot el que ens quedés fos aquest tocar de pell, aquest tenir-nos.     Anna Molina   Fotografia: Ramon Urgell  

He viscut enrocada massa temps, qüestionant-me en excés cada coma, cada paraula escrita del revés. puc sentir encara la molsa adherida al meu cos, calant-me de fred per dins. puc sentir també el desgast punyent d’un dia sí i un altre també.   Però ara és temps de fluir, de ser vent que empeny, que arrossega les meves passes. I a mig camí d’aquest desfer-me’n, deixar-me endur, començar de nou.     Anna Molina  Fotografia: Roser Urgell

Obro l'armari i els colors m'inunden. Els blaus sempre hi predominen, potser per allò d'haver viscut tant temps amb el mar fregant-me el capçal del llit. D'altres, fa dies que m'esperen. No sé què ho fa que sovint un parell de pantalons i de jerseis acabin convertint-se en assidus meus. Potser la mandra, potser la rutina. El cas és que avui tocava anar d'estrena i si us he de dir la veritat, m'he agradat i tot. Vestir-me des de dins, sota la pell, allà on les textures encara ploren d'enyor o d'alegria. On el fred de l'hivern és més fred. I on la nuesa és el vers més pur. Avui m'he vestit de llum. La primavera m'ha convidat a esclatar amb ella.    Anna Molina  

Quieta, al teu damunt, resseguint-te amb el tou dels dits de les mans. La pell damunt la pell, que escolta i acompanya, que no jutja ni ofèn, que tan sols estima, que hi és i prou.   Anna Molina   Fotografia: Roser Urgell    

Com si fossis aquí i aquest temps, enrarit, no hagués existit, te’m fas present en qualsevol moment del dia i ho fas tot tan senzill, valuós com l’aire que em cal quan els dies m’esgarrapen.   Amb tu la llum del camí no té cancell que pugui mai cloure ni oblidar una flor tan bonica.   Anna Molina     Fotografia: Ramon Urgell

Quan hi ha dolor cou la distància i l'aire em pesa a l'esquena, oprimint-me. Es fa fonedissa la sorra al damunt dels verds, i els ceps són laberints de rems que voguen.   Quan hi ha dolor, voldria fer-me soca,   Ser la teva branca.     Anna Molina  Fotografia: Ramon Urgell

Un dia no massa llunyà tinc pensat fer-me un petit hort on pugui llaurar la tendresa. On les paraules creixin dedins, renaixent-ne llavors d’esperança.   I quan la terra sigui buida de versos que hauran marcit, la vessaré una i altra vegada amb el teu somriure que és pertot i és per a mi, plenitud de vida.     Anna Molina     Fotografia: Roser Urgell