Preludi Poètic

He viscut enrocada massa temps, qüestionant-me en excés cada coma, cada paraula escrita del revés. puc sentir encara la molsa adherida al meu cos, calant-me de fred per dins. puc sentir també el desgast punyent d’un dia sí i un altre també.   Però ara és temps de fluir, de ser vent que empeny, que arrossega les meves passes. I a mig camí d’aquest desfer-me’n, deixar-me endur, començar de nou.     Anna Molina  Fotografia: Roser Urgell

Obro l'armari i els colors m'inunden. Els blaus sempre hi predominen, potser per allò d'haver viscut tant temps amb el mar fregant-me el capçal del llit. D'altres, fa dies que m'esperen. No sé què ho fa que sovint un parell de pantalons i de jerseis acabin convertint-se en assidus meus. Potser la mandra, potser la rutina. El cas és que avui tocava anar d'estrena i si us he de dir la veritat, m'he agradat i tot. Vestir-me des de dins, sota la pell, allà on les textures encara ploren d'enyor o d'alegria. On el fred de l'hivern és més fred. I on la nuesa és el vers més pur. Avui m'he vestit de llum. La primavera m'ha convidat a esclatar amb ella.    Anna Molina  

Quieta, al teu damunt, resseguint-te amb el tou dels dits de les mans. La pell damunt la pell, que escolta i acompanya, que no jutja ni ofèn, que tan sols estima, que hi és i prou.   Anna Molina   Fotografia: Roser Urgell