Preludi Poètic

De cop la nit s’esquerda com la paret cada cop menys blanca que hi tinc al meu davant. Com ella, va caient a pedaços xics la capa que la tenyeix a ulls de la flor d’aire. Un esglai tan profund com l’eco que retruny de lluny m’immobilitza encara ara i cridaria, però no. I ploraria, però sí. I acabo fent-ho. I no passa res.   Costa d’acceptar tot aquest dolor que envolta l’ara. Allò que està succeint. Allò que ens passa a la vida. I et poses música arreu per evadir una realitat que no s’esmuny. I ja de nit deixes caure el cos damunt el matalàs i els ossos de l’esquena t’ho agraeixen i et deixes consolar pel vell mantra que et diu: “demà tot es veurà un poquet diferent”.   Sé prou bé que el camí és dur de fer. Ho sabem. Algú em va dir que a la vida res no seria fàcil. I no em va dir pas cap mentida. I reculls les pedres del camí per no tornar a ensopegar-les, i mentre intentes treure’n algun profit de tot aquest enrenou, sents unes ganes esbojarrades de deixar anar t’esti...

D'un temps cap aquí no fa pas cara de febrer. I del gener, ja gairebé ningú en parla. El fred s'amaga vergonyós rere els pàmpols desfets, i el sol del matí despulla encara amb tacte el gebre de la nit.   Ningú ho diria que som a l'hivern, llevat del vol curt i ras d'aquest cel que respon els meus dubtes, i que amb la boca petita m'anuncia el dolç comiat   dels estornells.     Anna Molina   Fotografia: Ramon Urgell  

Et ploro i per moltes nits en blanc no hi haurà sequera que m’esquerdi. I és que tot i que no m’hi acostumo al buit que a vegades respira amb mi, hi ha sempre unes mans clivellades que m’esporguen amb destresa, una a una, les ferides.   He parlat amb l'ahir tot just abans d'avui, i els matisos dels records han esdevingut pròxims.   Anna Molina                                                   Fotografia: Ramon Urgell