La nit s'esquerda

De cop la nit s’esquerda com la paret cada cop menys blanca que hi tinc al meu davant. Com ella, va caient a pedaços xics la capa que la tenyeix a ulls de la flor d’aire. Un esglai tan profund com l’eco que retruny de lluny m’immobilitza encara ara i cridaria, però no. I ploraria, però sí. I acabo fent-ho. I no passa res.
 
Costa d’acceptar tot aquest dolor que envolta l’ara. Allò que està succeint. Allò que ens passa a la vida. I et poses música arreu per evadir una realitat que no s’esmuny. I ja de nit deixes caure el cos damunt el matalàs i els ossos de l’esquena t’ho agraeixen i et deixes consolar pel vell mantra que et diu: “demà tot es veurà un poquet diferent”.
 
Sé prou bé que el camí és dur de fer. Ho sabem. Algú em va dir que a la vida res no seria fàcil. I no em va dir pas cap mentida. I reculls les pedres del camí per no tornar a ensopegar-les, i mentre intentes treure’n algun profit de tot aquest enrenou, sents unes ganes esbojarrades de deixar anar t’estimos a dojo. I a estones t’empenedeixes d’allò no dit mai abans i que ara intentes escriure per no oblidar, per fer-ho teu, molt teu, molt nostre.
 
La fusta dels meus ulls a poc a poc s’estova. A dins, un cuc hi plora. No sempre és de tristesa. Sovint, molt sovint, de felicitat. Molta felicitat. La que hi cap dins de cada petit forat d’aquest arbre des d’on, sortosament, treu el nas la vida.
 
 
Anna Molina


 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Petons d'una mare

Catifes de llum

I és amb tu