Et ploro

Et ploro
i per moltes nits en blanc
no hi haurà sequera que m’esquerdi.
I és que tot i que no m’hi acostumo
al buit que a vegades respira amb mi,
hi ha sempre unes mans clivellades
que m’esporguen amb destresa,
una a una, les ferides.
 
He parlat amb l'ahir
tot just abans d'avui,
i els matisos dels records
han esdevingut pròxims.
 

Anna Molina

 

                                                Fotografia: Ramon Urgell

 

 

 

Comentaris

  1. Sovint cal plorar les absències, potser no hi ha cap altra manera de viure-les.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

I és amb tu

Que bé tenir-nos