Ja són les vuit

M'arriben els primers aplaudiments. Ja són les vuit. Com cada tarda, sortim al portal de casa. Ja en són unes quantes. Agafo una jaqueta i me la poso a corre-cuita. I allà hi són. Veig les seves cares. Les dels meus veïns. I em reconforta. Poc després alço la mirada cap al cel, d'un blau intens de pau (i em dic què en sóc d'afortunada de poder fer-ho). Des del canvi d'hora, la llum de les tardes s'allarga en un gest generós i això fa que es pugui apreciar molt millor la seva bellesa.

El so dels nostres palmells s'acobla amb el dels veïns dels carrers propers, amb el dels qui són a dins de casa i aplaudeixen, també, des del cor. Amb el dels de tots els carrers del poble. I amb els de tot un món consternat. Un món que viu confinat. A molts d'ells no els puc veure, però els tinc presents i me'n faig càrrec del seu patiment, de les seves pors, de les seves preguntes incontestables, i m'adono que no són gens diferents a les meves.

Seguim picant de mans, i la meva ànima se me'n va cap als qui estan a primera línia de foc, donant-ho tot, als qui s'esforcen en buscar solucions (per petites que siguin), als qui intenten sobreviure en condicions infrahumanes, als qui es debaten entre la vida i la mort, als qui han perdut algú estimat i als qui se n'han anat, des de la tristesa. Des de la solitud.

I segueixo (seguim) aplaudint. Passen uns pocs minuts de les vuit. Toca dir-nos adéu i fins demà. La lluna (com si tota aquesta catàstrofe no anés amb ella), es va perfilant tímidament. Entrem a la nit. Continuo sense entendre res de res. I no puc deixar de pensar en aquell cel d'un blau intens de pau.


Anna Molina

                                                             Fotografia: Ramon Urgell



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

I és amb tu

Que bé tenir-nos

Et ploro