Ja són les vuit
M'arriben els primers
aplaudiments. Ja són les vuit. Com cada tarda, sortim al portal de
casa. Ja en són unes quantes. Agafo una jaqueta i me la poso a
corre-cuita. I allà hi són. Veig les seves cares. Les dels meus
veïns. I em reconforta. Poc després alço la mirada cap al cel,
d'un blau intens de pau (i em dic què en sóc d'afortunada de poder
fer-ho). Des del canvi d'hora, la llum de les tardes s'allarga en un
gest generós i això fa que es pugui apreciar molt millor la seva
bellesa.
El so dels nostres
palmells s'acobla amb el dels veïns dels carrers propers, amb el
dels qui són a dins de casa i aplaudeixen, també, des del cor. Amb
el dels de tots els carrers del poble. I amb els de tot un món
consternat. Un món que viu confinat. A molts d'ells no els puc
veure, però els tinc presents i me'n faig càrrec del seu patiment,
de les seves pors, de les seves preguntes incontestables, i m'adono
que no són gens diferents a les meves.
Seguim picant de mans, i
la meva ànima se me'n va cap als qui estan a primera línia de foc,
donant-ho tot, als qui s'esforcen en buscar solucions (per petites
que siguin), als qui intenten sobreviure en condicions infrahumanes,
als qui es debaten entre la vida i la mort, als qui han perdut algú
estimat i als qui se n'han anat, des de la tristesa. Des de la
solitud.
I segueixo (seguim)
aplaudint. Passen uns pocs minuts de les vuit. Toca dir-nos adéu i
fins demà. La lluna (com si tota aquesta catàstrofe no anés amb
ella), es va perfilant tímidament. Entrem a la nit. Continuo sense
entendre res de res. I no puc deixar de pensar en aquell cel d'un
blau intens de pau.
Anna Molina
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada