He viscut enrocada massa temps, qüestionant-me en excés cada coma, cada paraula escrita del revés. puc sentir encara la molsa adherida al meu cos, calant-me de fred per dins. puc sentir també el desgast punyent d’un dia sí i un altre també. Però ara és temps de fluir, de ser vent que empeny, que arrossega les meves passes. I a mig camí d’aquest desfer-me’n, deixar-me endur, començar de nou. Anna Molina Fotografia: Roser Urgell
És novembre encara en els teus ulls en aquesta gèlida tarda que traspassa les despulles d’abric d’un tel rogenc. Veient-te, puc sentir com batega la terra i sento també, que tot esdevé veritat en aquest bellíssim però curt espai de temps d’un viure tan intens i alhora tan fràgil. Anna Molina Fotografia: Ramon Urgell
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada