He viscut enrocada massa temps, qüestionant-me en excés cada coma, cada paraula escrita del revés. puc sentir encara la molsa adherida al meu cos, calant-me de fred per dins. puc sentir també el desgast punyent d’un dia sí i un altre també. Però ara és temps de fluir, de ser vent que empeny, que arrossega les meves passes. I a mig camí d’aquest desfer-me’n, deixar-me endur, començar de nou. Anna Molina Fotografia: Roser Urgell
Que bé tenir-nos a la intempèrie d'aquest món irreal. Que bé la vida i que bé viure-la. Trencar mil aigües per nedar amb tu i palpar el teu batec arran de l'úter. Que bé l'efluvi del mar i perdre'ns la mirada en el contorn de les ones. Que bé palpar-nos, tocar de peus a terra i somiar sols un poquet i desar els perquès al forat escorredís de les butxaques. Que bé tenir-nos i que bé abraçar-nos com si fos el minut final i tot el que ens quedés fos aquest tocar de pell, aquest tenir-nos. Anna Molina Fotografia: Ramon Urgell
Veig en el teu somriure alguna cosa que no veig enlloc més, que em transmet un llenguatge de silencis que m’arriba allà on no ho fa cap altre mot. En ell hi veig tot un cel d’estels encesos, immers en un somni inacabable, un refugi de pau on viure, un paradís on perdre’m. Anna Molina Fotografia: Ramon Urgell
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada