L'endemà de la tempesa
Plouen vidres
als carrerons de l'ànima.
“Furt”, Non si male
nunc, Sònia Moll
S'ha esquerdat el càntir,
s'ha fet miques,
com quan plou amb força,
com amb ràbia,
com quan el cap explota
perquè ja no pot
més, ple a vessar de
pensaments asfixiants
i pors silenciades.
S'ha esquerdat el cel ple
de núvols, els ulls
atemorits han vist
parpellejar rampells de
llum i eriçar-se'm el
neguit amb la veu forta
dels trons i dels llamps
i m'ha semblat
-però no- com si de cop
tot s'acabés,
com si el mar engolís
tota la sorra.
S'han esquerdat l'agost,
la xafogor i la llum
inesgotable, l'estranyesa
d'un estiu d'un no
saber ben bé què, d'un
dir adéu a l'amic amb
el cor escanyat, d'un
escriure a dins meu per
retenir les paraules que
mai no podré dir.
L'endemà de la tempesta
feia olor a terra
mullada i l'aire de mar
entrava per la finestra.
Anna Molina
Fotografia: Ramon Urgell
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada