Preludi Poètic

Fa bastant temps que no em venen versos als llavis ni em floreixen paraules als dits de les mans. De tant en tant, acostuma a passar-m'hi. Pot o no haver-hi un motiu o puc haver-me instal·lat en el silenci dels mots. Tant és, si al final acabo tornant-hi. I un dia com avui, 31 d'octubre, ha tornat a succeir: la petita i tendra veu ha tornat a esclatar. I avui, per fi, he tornat a escriure. Aquesta tarda hi hem anat. Sovint necessito envoltar-me de la pau i la calma de la natura. A la vinya nova hem vist els primers gotims de raïm, menuts, vius, impregnats del color d'una tardor que des de fa quinze anys em recorda que ell ja no hi és, traficant per entremig dels ceps o arrencant males herbes. La tardor que em recorda que fa quinze anys que ella tampoc no hi és. La tardor que em ve a dir que ells tampoc no hi són. I sí, avui he tornat a sentir aquella necessitat d'escriure. Avui, un any més -i ja en van quinze- que em llevo amb aquell enyor arraulit en el refugi més pr...

M'agrada observar rere el vidre, mentre esbaldeixo els plats de l'aigüera. Les fulles, fa uns mesos, encara hi eren, però ja no. Cada dia n'he trobat a faltar alguna. Encarcarades, esgrogueïdes, han marxat sense quasi poder dir-me adeu. Ara hi ha una estesa de cel, tota per a mi. I és meravellós, penso. Matisos d'hivern, bellíssims, que m'eclipsen. De tant en tant, se m'hi apareix i desapareix un ocell: he descobert que dorm sota el porxo. I no sé com explicar-t'ho, però resulta que em fa bé la seva presència. I és cada moment efímer que visc que fa que intenti gaudir-ne al màxim. No fos cas que demà no hi hagi plats a l'aigüera.  

Palpes el paisatge. Hi sents cada tessitura, cada relleu. Camines la seva pell, i ets capaç de reconèixer-te en cada silenci, en cada esquerda, en cada pinzellada de blau. I de cop decideixes allunyar-te del vertigen del món, i escoltar-te quan et dius: -Estima’t                                                        sense cap perquè-. Anna Molina        Fotografia: Irene Urgell