Avui, per fi, he tornat a escriure
Fa bastant temps que no em venen versos als llavis ni em floreixen paraules als dits de les mans. De tant en tant, acostuma a passar-m'hi. Pot i no haver-hi un motiu o puc haver-me instal·lat en el silenci dels mots. Què més dona, si al final acabo tornant-hi. I un dia com avui, 31 d'octubre, ha tornat a succeir: la petita i tendra veu ha tornat a esclatar. Avui, per fi, he tornat a escriure. Aquesta tarda hi hem anat. Sovint necessito envoltar-me de la pau i la calma de la natura. A la vinya nova hem vist els primers gotims de raïm, menuts, vius, impregnats del color d'una tardor que des de fa quinze anys em recorda que ja no hi és, traficant per entremig dels ceps o arrencant males herbes. La tardor que em recorda que fa quinze anys que ella tampoc hi és. I sí, avui he tornat a sentir aquella necessitat d'escriure. Avui, un any més -i ja en van quinze- que em llevo amb aquell enyor arraulit en el refugi més pregó del cor, i que com en el vers de la Sònia Moll, sento...