M'agrada observar rere el vidre, mentre esbaldeixo els plats de l'aigüera. Les fulles, fa uns mesos, encara hi eren, però ja no. Cada dia n'he trobat a faltar alguna. Encarcarades, esgrogueïdes, han marxat sense quasi poder dir-me adeu. Ara hi ha una estesa de cel, tota per a mi. I és meravellós, penso. Matisos d'hivern, bellíssims, que m'eclipsen. De tant en tant, se m'hi apareix i desapareix un ocell: he descobert que dorm sota el porxo. I no sé com explicar-t'ho, però resulta que em fa bé la seva presència. I és cada moment efímer que visc que fa que intenti gaudir-ne al màxim. No fos cas que demà no hi hagi plats a l'aigüera.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada