Penombra

Amb les mans esteses
sento encara el tacte d'aquesta buidor,
el dolor sempre viu
vora la teva penombra.

Les parpelles retroben l'alè
sota la mirada dels àngels,
de cop, em retorna el teu somriure
emmirallat des d'aquest blau cel.

Els dies que ja no seran
acluquen la tènue llum
d'una paraula, d'un sospir,
d'estones de nou ressorgides.

N'ensumo la vida apressada
que m'empeny a la melangia
de les fulles que plouen
vora la teva penombra.

Anna Molina Casado


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

I és amb tu

Que bé tenir-nos

Et ploro