Penombra
Amb
les mans esteses
sento
encara el tacte d'aquesta buidor,
el
dolor sempre viu
vora
la teva penombra.
Les
parpelles retroben l'alè
sota
la mirada dels àngels,
de
cop, em retorna el teu somriure
emmirallat
des d'aquest blau cel.
Els
dies que ja no seran
acluquen
la tènue llum
d'una
paraula, d'un sospir,
d'estones
de nou ressorgides.
N'ensumo
la vida apressada
que
m'empeny a la melangia
de
les fulles que plouen
vora
la teva penombra.
Anna
Molina Casado
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada