Quan tot s'apaga

Quan tot s'apaga
i la nit es fa palesa,
els llums descansen
en cos i ànima,
a recer de la teva respiració
que entela el fred vidre
de la nostra cambra.

I és quan hi penso
en el que tinc,
i en el que he perdut,
i en aquesta lluna
que donarà pas al sol
i en ser feliç
amb ben poca cosa,
quan tot el que tinc
és amb mi.

Quan tot s'apaga,
la claror es forja per dins,
nua i sincera
i apareix la fantasia d'unes hores,
i es fan més nítides
les imatges que altra hora
foren reals, i que ara
l'ahir ha enterbolit.

Anna Molina Casado



 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Quan tu hi ets

Emprendre el vol

Diable sóc i seré