Quan tot s'apaga

Quan tot s'apaga

i la nit es fa palesa,

els llums descansen

en cos i ànima,

a recer de la teva respiració

que entela el fred vidre

de la nostra cambra.

I és quan hi penso

en el que tinc,

i en el que he perdut,

i en aquesta lluna

que donarà pas al sol

i en ser feliç

amb ben poca cosa,

quan tot el que tinc

és amb mi.

Quan tot s'apaga,

la claror es forja per dins,

nua i sincera

i apareix la fantasia d'unes hores,

i es fan més nítides

les imatges que altra hora

foren reals, i que ara

l'ahir ha enterbolit.

Anna Molina Casado