Ho deien els teus ulls
Han tornat els dies de
fer caure olives. Els tractors runrunegen camí del cementiri avall.
Tothom s'hi afanya. L'altra tarda, vàrem fer un tomb plegades. Et vas
desviar i aturar uns segons. Quan vas tornar al meu costat, duies
entre les mans una petita oliva de color verd clar. De cop, vaig
recordar com eren de xicarrones les teves mans dins de les seves. Han
passat nou anys. Les oliveres encara hi són.
Han tornat els dies dels
bonics costums. Les coses que t'agradaven i les que no t'agradaven
tant, o més aviat gens. Canviar les flors i reposar-ne d'altres. Les
justes (sempre he intentat respectar-ho). Tastar alguns panellets i
endolcir la tristor. Abraçar-nos amb l'escalf de les castanyes.
Resseguir les formes i els colors tardorencs dels fruits que
acostumaves a coure i fer-nos tastar.
Però hi ha un dia que
costa d'empassar. Els ulls, a poc a poc, es van entelant. Una part de
mi habita encara en aquelles quatre parets. Escolto la fina pluja.
Les veus, com una llosa damunt meu.
Les oliveres, d'aquí a
poc, restaran buides. Arrelades a la terra, tornaran a brotar. I
seguirem aquí, sempre endavant. Ho deien els teus ulls. I l'enyor em
farà recordar-te mentre visqui.
Anna Molina
Fotografia: Irene Urgell
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada