No deixis mai d'esperar-me
T'he vingut a veure, ara
que el febrer ja s'hi acosta i el gener del temporal s'esvaeix
lentament. Tot plegat ha estat com una grip de tres dies, que deixa
els ossos malferits, castigats. Tot tu semblaves diferent. T'he vist
ensopit. Prop de tu, les aigües de l'estany m'han semblat un sospir
marronós, intentant recuperar la calma. Les gavines et miraven, i jo
també. Com sempre fan, com sempre faig.
La vida transcorre.
S'esforça en sobreviure, engolida per un desenfrè embogit que
s'enduu tot per davant. Als meus ulls, el paisatge entristit tendia
les mans cercant auxili. I tu allà, surant resignat. I jo al teu
costat, bordejant-te a frec del mur. I no ens han calgut més
paraules que aquella remor de fons.
Me n'he anat, però
prometo que aviat et vindré a veure. Tant de bo que llavors el cel
llueixi un blau de pau. No deixis mai d'esperar-me.
Anna Molina
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada