No deixis mai d'esperar-me

T'he vingut a veure, ara que el febrer ja s'hi acosta i el gener del temporal s'esvaeix lentament. Tot plegat ha estat com una grip de tres dies, que deixa els ossos malferits, castigats. Tot tu semblaves diferent. T'he vist ensopit. Prop de tu, les aigües de l'estany m'han semblat un sospir marronós, intentant recuperar la calma. Les gavines et miraven, i jo també. Com sempre fan, com sempre faig.

La vida transcorre. S'esforça en sobreviure, engolida per un desenfrè embogit que s'enduu tot per davant. Als meus ulls, el paisatge entristit tendia les mans cercant auxili. I tu allà, surant resignat. I jo al teu costat, bordejant-te a frec del mur. I no ens han calgut més paraules que aquella remor de fons.

Me n'he anat, però prometo que aviat et vindré a veure. Tant de bo que llavors el cel llueixi un blau de pau. No deixis mai d'esperar-me.


Anna Molina

                                                              Fotografia: Ramon Urgell




Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

I és amb tu

Que bé tenir-nos

Et ploro