Petons d'una mare
M'hi vaig refugiar en les
paraules arran que marxessis. El dol conviu, encara, amb mi. De fet,
mai no m'he plantejat superar-ho. Per què ho hauria de fer? Forma
part de mi. Del meu dia a dia. El temps hi ha posat de la seva part.
La vida, com tu bé deies, segueix endavant.
És tant el que em fa
recordar-te. Aquell Nostalgia que cantaves a la cuina, amb
l'acompanyament d'aquell aparell que un bon dia vam comprar (que es
feia dir mini-cadena), i del que els diumenges emanaven (entre molts
d'altres) el Toda una vida de l'Antonio Machín, que al final
fins i tot jo taral·lejava. T'agradava cantar i ho feies prou bé. I
jo era feliç veient-te feliç, encara que la gran majoria de les
lletres fossin tristes. Els boleros, ja ho tenen això.
Res podia fer-me imaginar
que desapareguessis de les nostres vides tan aviat. Res. Sempre és
massa d'hora. I ara, quasi una dècada després, segueixo esgarrapant
tots i cadascun dels records que et dibuixen: la manta groga, el
gessamí de cada primavera, el retall del cordill de la bata, la
planta que em (re)miro (i que em vas regalar tot i saber que no hi
tinc gaire mà, però que tant m'agraden), els entrepans i alguna
coseta més... que em duies d'amagat a l'hospital, aquell sempre
“primer vosaltres i després jo”... No acabaria mai. Tot un mar
de detalls d'un amor que em cala els ossos. I que mai no oblida que
no hi ha dia que dins meu la teva veu no m'entoni amb tendresa petons
d'una mare lo més gran del món.
Anna Molina
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada