Preludi Poètic

Vinc d'un castell amb vistes al mar, arrelat a la terra, remullat per onades de sal. Vinc, d'on el tel de les entranyes se'm remou, quan m'hi apropo. El lloc d'on mai no vaig marxar i on sempre vull tornar-hi. Vinc d'un castell que alberga veus d'altre temps, a tocar d'un cel blavós, que a les nits es bressola, tot sentint la remor del mar.                                   Anna Molina   

Del teu gest d'amor em faré un farcell d'instants que em recordin sempre a tu, i aleshores naixeran noves flors allà on hi hagueren cadenats, que empresonaren aquest cor ferit. Del teu gest d'amor creixeran ponts que allarguin carícies, cap a tu, i que guariran les ferides tant de temps obertes, recloses en la foscor. Del teu gest d'amor, així em permeto dir-t'ho, n'estaré sempre agraïda.                              Anna Molina

El sol d'estiu ja no hi és i la frescor de la vesprada, em retorna una nova tardor. Ja no hi són tampoc els somriures amb gust de sal i en un petit racó del calaix he desat per sempre més algun que altre agredolç record. El sol d'estiu ja ha marxat i els colors de la tardor ensopeguen amb mi quan camino envoltada de ceps i el meu cap comença a gestar el primer ensum d'un nou vers. El sol d'estiu ja no hi és i als carrers la vida va fent via, amb la pell tenyida de tardor.                             Anna Molina

Des de dalt tot és petit i llunyà, increïblement bonic. Tanta infinita bellesa que voldríem palpar-la amb la punta dels dits. Des de dalt es percep la distància que separa el dolor de l'alegria. I es pot veure com a poc a poc es van enxiquint els plecs de les ferides. Des de dalt els matisos no són utopia i els colors guanyen en puresa. No és menester disfressar la pena ni escampar a l'aire la melangia.                     Des de baix sovint no es qüestiona que tot això sigui real, vivint arrossegats en la monòtona rutina, que ens amaga l'encant d'una onada feta carícia. Anna Molina Casado

De vegades la vida dol i et sents vulnerable a les seves mans, s'esfumen fugissers els darrers somriures i la trista pluja no deix veure el sol. De vegades m'aturo a l'andana i et penso en l'adversitat, quan malgrat tot anhelaves sempre el proper tren, amb la maleta esperançada de vida. Tothora que la vida dol m'entossudeixo com tu a estimar-me-la més encara. Anna Molina Casado

Diable sóc i seré d'aquest ball de foc que em bull la sang i encén el meu cor, cremant espurnes d'emocions als ulls de la fosca nit. De siluetes en dansa d'un incessant espetec que enjoia la plaça nova d'inquietud de sensacions. D'un espurneig que engalana l'aire quiet del correfoc, i sota l'encesa, el campanar atrapa la màgia del so. Diluvi de foc sota el cel enteranyinat d'una nit d'agost. Retronen els timbals més jo, immers d'aquest brogit, diable sóc i seré. Anna Molina Casado

La música irromp en l'acollidor ambient d'una càlida nit d'estiu, estels que ballen ritmes d'altres temps revinguts al nostre avui. Els músics afinen els seus instruments immergits de ple en la sensualitat del blues. Moments per defugir mentre la màgia del soul ens pessiga delicadament i altre cop ens sentim vius. La música ens encisa, veus de swing reneixen i arrenquen suaus sons de jazz, la nit s'esmuny a cop de mambo i a mitja llum, s'escolta la Big Band. Anna Molina Casado