Preludi Poètic

Dies de presses com si el món s'acabés. De mirar de tancar temes i plantejar-te nous propòsits. Dies d'enyorar l'enyor de les cadires buides encerclant taules ben parades, ben guarnides (atapeïdes de menjar). D'asseure't i trobar en falta el que ja no tens. D'abraçar-te amb força a la simplicitat de la vida, que et posa a prova a diari i et regala noves oportunitats. Escriure i emocionar-te amb les llàgrimes de qui rep les teves paraules. Alçar la copa i brindar per tot allò que et fa feliç i que desitges aferrar-te'n amb fermesa perquè res t'ho prengui. Celebrar el que encara ha de venir. I fer-ho com si fos la darrera vegada, com si no hi hagués un demà. I sentir por per això, encara que sigui només per uns segons. El Nadal és tot això i molt més. És seguir sumant i creixent. I aprendre constantment. És escoltar amb i des del cor. Retrobar-te amb aquella amistat que feia temps que no veies, però que saps que sempre hi és. És una mirada que t...

Han tornat els dies de fer caure olives. Els tractors runrunegen camí del cementiri avall. Tothom s'hi afanya. L'altra tarda, vàrem fer un tomb plegades. Et vas desviar i aturar uns segons. Quan vas tornar al meu costat, duies entre les mans una petita oliva de color verd clar. De cop, vaig recordar com eren de xicarrones les teves mans dins de les seves. Han passat nou anys. Les oliveres encara hi són. Han tornat els dies dels bonics costums. Les coses que t'agradaven i les que no t'agradaven tant, o més aviat gens. Canviar les flors i reposar-ne d'altres. Les justes (sempre he intentat respectar-ho). Tastar alguns panellets i endolcir la tristor. Abraçar-nos amb l'escalf de les castanyes. Resseguir les formes i els colors tardorencs dels fruits que acostumaves a coure i fer-nos tastar. Però hi ha un dia que costa d'empassar. Els ulls, a poc a poc, es van entelant. Una part de mi habita encara en aquelles quatre parets. Escolto la fin...

L'octubre és tardor i els records, encara tremolosos, es deixen anar com les fulles, camí avall. Res no ha estat en va, i ni el vent més viu s'ha endut mai aquesta plenitud de ser-hi junts enmig d'un temps, que sols ha entès d'amor. L'octubre és tardor sota l'aixopluc d'un sí vull sincer que aprèn a estimar moments que han existit, moments que encara han d'arribar. Anna Molina Fotografia: Ramon Urgell

Permet-me que en un moment et miri als ulls, que m'atansi al teu pit atapeït d'amor, on jau la frisança d'aquest mar que ens acull. Permet-me que en un moment et faci abric amb la vànova del meu cor, i que ens desfermi la tènue parla del tacte a la nostra pell. Anna Molina  Fotografia: Pere Arnal i Gabarró

Mentre em quedin les paraules, parlaré amb tu dels llargs estius que em vas donar, jugant entre rialles, quan no hi havia res escrit, i encara estava tot per fer. T'escoltaré intensament, quan necessiti de tu, i em dedicaré un temps a observar-te, mentre em quedin les paraules, i amb l'anar i venir de cada onada, tu seràs on tot comença i tot s'acaba. Anna Molina

Fugiria constantment de la grisa boira que a estones, em vol privar del més mínim indici de felicitat, en aquells dies que sobtadament, em ve a veure la tristesa, i jo em rebel·lo des d'una força que neix dins meu, quan tot semblava ja que s'ensorrés per sempre. Anna Molina Fotografia: @rmnurgell

Al matí, en la quietud del dia, una tènue llum d'un blau subtil se m'insinua. Plàcidament m'arrossega i em regala el seu somriure. Al matí, en la pau del silenci, una tènue llum m'enamora el cos, i sento a prop meu el dolç bategar de la vida. Anna Molina