Preludi Poètic

Potser perquè vaig néixer amb la remor del mar em cou la sal a la sang i encara em dol tot allò que duc a dins.   Potser per això crec en la tendresa de la brisa que humiteja el gran desert que m'envaeix quan no et tinc.   Potser perquè vaig créixer amb tu, torno a ser estiu. Anna Molina   Fotografia: Ramon Urgell  

I allà hi eren. Amuntegats, a dins d’aquell petit pot de vidre tan fràgil. Me’ls vaig quedar mirant com qui mira un tresor i de cop em va semblar com si ells, aquells màgics “ulls de sirena”, em retornessin la mirada. El silenci va ser el nostre gran aliat. Així de senzill i tendre, com ho són les coses realment importants. Aquell collage perfumat d’ocres, nacrats, blancs lluminosos, em va rememorar la salabror coent als ulls i la sorra adherida a la pell, i les onades, arrupint-me per dins i per fora. Mai l’ahir havia estat tan viu. I tornar a ser-hi amb l’ànima, calada fins als ossos d’aquella nena que encara avui es capbussa mirant de trobar peixets de colors. I que no et calgui res més, llevat de poder retenir-ho per sempre.   Anna Molina    

Dec l’alegria al despertar d’un somni d’aigua, a l’esperit d’un somriure profund, al gaudi de tot aquest encís, mantell de pau diàfan, i d’un argentat silent.   Anna Molina     Fotografia: Irene Urgell             

Que bé tenir-nos a la intempèrie d'aquest món irreal. Que bé la vida i que bé viure-la. Trencar mil aigües per nedar amb tu i palpar el teu batec arran de l'úter.   Que bé l'efluvi del mar i perdre'ns la mirada en el contorn de les ones. Que bé palpar-nos, tocar de peus a terra i somiar sols un poquet i desar els perquès al forat escorredís de les butxaques.   Que bé tenir-nos i que bé abraçar-nos com si fos el minut final                         i tot el que ens quedés fos aquest tocar de pell, aquest tenir-nos.     Anna Molina   Fotografia: Ramon Urgell  

He viscut enrocada massa temps, qüestionant-me en excés cada coma, cada paraula escrita del revés. puc sentir encara la molsa adherida al meu cos, calant-me de fred per dins. puc sentir també el desgast punyent d’un dia sí i un altre també.   Però ara és temps de fluir, de ser vent que empeny, que arrossega les meves passes. I a mig camí d’aquest desfer-me’n, deixar-me endur, començar de nou.     Anna Molina  Fotografia: Roser Urgell

Obro l'armari i els colors m'inunden. Els blaus sempre hi predominen, potser per allò d'haver viscut tant temps amb el mar fregant-me el capçal del llit. D'altres, fa dies que m'esperen. No sé què ho fa que sovint un parell de pantalons i de jerseis acabin convertint-se en assidus meus. Potser la mandra, potser la rutina. El cas és que avui tocava anar d'estrena i si us he de dir la veritat, m'he agradat i tot. Vestir-me des de dins, sota la pell, allà on les textures encara ploren d'enyor o d'alegria. On el fred de l'hivern és més fred. I on la nuesa és el vers més pur. Avui m'he vestit de llum. La primavera m'ha convidat a esclatar amb ella.    Anna Molina  

Quieta, al teu damunt, resseguint-te amb el tou dels dits de les mans. La pell damunt la pell, que escolta i acompanya, que no jutja ni ofèn, que tan sols estima, que hi és i prou.   Anna Molina   Fotografia: Roser Urgell