Preludi Poètic

Fa bastant temps que no em venen versos als llavis ni em floreixen paraules als dits de les mans. De tant en tant, acostuma a passar-m'hi. Pot o no haver-hi un motiu o puc haver-me instal·lat en el silenci dels mots. Tant és, si al final acabo tornant-hi. I un dia com avui, 31 d'octubre, ha tornat a succeir: la petita i tendra veu ha tornat a esclatar. I avui, per fi, he tornat a escriure. Aquesta tarda hi hem anat. Sovint necessito envoltar-me de la pau i la calma de la natura. A la vinya nova hem vist els primers gotims de raïm, menuts, vius, impregnats del color d'una tardor que des de fa quinze anys em recorda que ell ja no hi és, traficant per entremig dels ceps o arrencant males herbes. La tardor que em recorda que fa quinze anys que ella tampoc no hi és. La tardor que em ve a dir que ells tampoc no hi són. I sí, avui he tornat a sentir aquella necessitat d'escriure. Avui, un any més -i ja en van quinze- que em llevo amb aquell enyor arraulit en el refugi més pr...

M'agrada observar rere el vidre, mentre esbaldeixo els plats de l'aigüera. Les fulles, fa uns mesos, encara hi eren, però ja no. Cada dia n'he trobat a faltar alguna. Encarcarades, esgrogueïdes, han marxat sense quasi poder dir-me adeu. Ara hi ha una estesa de cel, tota per a mi. I és meravellós, penso. Matisos d'hivern, bellíssims, que m'eclipsen. De tant en tant, se m'hi apareix i desapareix un ocell: he descobert que dorm sota el porxo. I no sé com explicar-t'ho, però resulta que em fa bé la seva presència. I és cada moment efímer que visc que fa que intenti gaudir-ne al màxim. No fos cas que demà no hi hagi plats a l'aigüera.  

Palpes el paisatge. Hi sents cada tessitura, cada relleu. Camines la seva pell, i ets capaç de reconèixer-te en cada silenci, en cada esquerda, en cada pinzellada de blau. I de cop decideixes allunyar-te del vertigen del món, i escoltar-te quan et dius: -Estima’t                                                        sense cap perquè-. Anna Molina        Fotografia: Irene Urgell

L’aire avui fa olor De blau sedós De sal que es desfà De núvols refugi De música que oneja.   L’aire avui fa la teva olor La que mastego amb cura La que em parla suau La que em torna a casa Quan tu hi ets.   Anna Molina   Fotografia: Roser Urgell        

Despertar d’un silenci entre paraules amb un tímid tel d’hivern a l’escorça. Mirar-me i escrutar-me el fons de l’ànima, amb la seva branca aferrada a la meva. Respirar agraïda, captivada i envolar-me amb ales fermes. Tornar-me’n a l’ara.   Anna Molina                                      Fotografia: Irene Urgell      

Que escriure em salvarà fins i tot quan ja no hi hagi res de què salvar-me. I m’hi capbusso de ple al record de tot el viscut. I per això escric que és tan blau aquest cel d’avui, quan tot és confús, i incomprensiblement diferent del que m’esperava. Quan sovint no acabo d’entendre perquè em ronden tants “hi hauria de”, “potser demà m’hi poso”, “quan passi un temps ho faré”... Escric que tot el que tinc és a les meves mans, les d’ara que encara es deixen la pell per una abraçada rere l’altra, les que em recorden com passa de ràpid el temps que tenim per regalar-nos-les. I escric també a un present que s’enyora del que visc. I enyorar també és viure.   Anna Molina   

Les cases romanien quietes. Intactes els seus rostres malgrat el vaivé de l’aigua. Les nostres petjades quedaven enrere dins del suau gemegar de la muntanya. Tot s’assemblava tant a això nostre, tan arrelat i profund.   Anna Molina     Fotografia: Ramon Urgell  

La tarda és ara un pensament que es deixa dur lentament com la tardor damunt l’aigua, com un bell reflex que flueix tendrament dins dels meus ulls. I el teu somriure una flama viva, encesa, a cinc-cents quilòmetres de distància.   Anna Molina      Fotografia: Ramon Urgell  

És novembre encara en els teus ulls en aquesta gèlida tarda que traspassa les despulles d’abric d’un tel rogenc. Veient-te, puc sentir com batega la terra i sento també, que tot esdevé veritat en aquest bellíssim però curt espai de temps d’un viure tan intens i alhora tan fràgil.   Anna Molina                  Fotografia: Ramon Urgell    

La bellesa són els petits instants que arriben i se'n van, però que sempre ens queda la seva essència, alegre i lliure com el vol d'un ocell. La bellesa ets tu i tot el que em fa pensar-t'hi, els petits detalls que compartim quan el sol es lleva i la lluna se l'endú, les converses a taula quan encara ens queden coses per dir i el temps i la feina a fer ens esperen, impacients, al revolt de l'escala. El cafè fumejant i l'olor escampant-se pertot, els plats a l'aigüera i de fons algú que pregona el que passa al món. La vida s'entén per arreu. I tu hi ets amb mi en la immediatesa dels petits moments que arriben i se'n van, que s'esvaeixen, que ens deixen aquell regust tan dolç de la seva sublim bellesa. De la mel als llavis. De tot allò etern.   Anna Molina          

Llarg és el camí que debades voldria allunyar-me de tu. Fred com la mirada que es desglaça quan no et veig, com ho fa aquest cor que el fang ha endurit i que tot i la seva fragilitat no ha deixat mai de bategar.   Anna Molina      Fotografia: Ramon Urgell